La falsa vía romana de Parpers

La falsa vía romana
El TSJC valida la denominación romana dada por la Generalitat a un bien cultural de interés nacional pese a ser un camino del XVIII La Vanguardia (28 Jun 2016)
El Síndic de Greuges tiene sobre la mesa una queja de los historiadores y ecologistas de Argentona (Maresme) por el mal estado y la falta de mantenimiento en que se encuentra el Camí de Parpers, conocido como la vía Sergia, que podría corresponder con el trazado de la vía romana que comunicaba Vic con Mataró. Pero lo que no dice el escrito es que esta vía fue declarada en mayo de 2102 bien cultural de interés nacional (BCIN) en la categoría de zona arqueológica por la Generalitat y que una sentencia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) del año pasado tuvo que reconocer que “los restos que han sobrevivido no tienen origen romano” y que el camino empedrado responde a un trazado nuevo del siglo XVIII. Pese a ello, el TSJC reconocía que “esta probable incorrección historiográfica no supone necesariamente una incorrección jurídica”.
Este embrollo nace de la denuncia efectuada por un particular, Carles Martínez, técnico del Centre de Recursos Pedagògics del Departament d’Ensenyament, quien pidió que la declaración de bien cultural hiciese referencia al “camí ral de Parpers” y no a la vía romana, sin llegar a solicitar la nulidad de la declaración. El interesado presentó un informe de Isaac Moreno Gallo, ingeniero técnico de obras públicas y reconocido especialista de la red de vías romanas en España, quien explicaba que este camino empedrado no se adecua desde el punto de vista técnico y estructural a las vías de la ingeniería romana. Y aportó también el testimonio del historiador de Mataró Francesc Costa Oller, que fue quien halló los planos de construcción de este camino correspondientes a 1770 (actualmente en el Arxiu de Santa Maria de Mataró).
Pero, pese a estas evidencias, el TSJC optó por una solución salomónica. Constató “la poca base científica del origen romano del camino”, pero añadió que “no hay ningún impedimento jurídico que imponga una correspondencia escrupulosa entre la denominación del camino en su declaración como bien de interés cultural y la realidad historiográfica”. Los magistrados consideran que “la Administración dispone de un margen de discrecionalidad” pues se trata de “una decisión que tiene un notable componente valorativo”. Es decir, que da por válido que la Generalitat “haya escogido la denominación [romana] extendida por los historiadores de finales del siglo XIX, denominación que fue aceptada popularmente”.
De hecho, y tras descubrirse el proyecto de construcción del camino de finales del siglo XVIII, el Departament de Cultura dejó de referirse a la “romanidad” de los restos arqueológicos para referirse simplemente al “trazado” o “itinerario romano”, aunque tampoco está claro que el actual camino se construyese sobre la antigua vía romana.
La sentencia del TSJC no quiso modificar la resolución de la Generalitat y además condenó al demandante al pago de las costas. A Carles Martínez le quedó el consuelo de que se reconocía que se había declarado como bien cultural un “itinerario” y una denominación romántica. “Tan poco material –afirma el interesado– como el itinerario de la AP-7 o de la N-340, que, a pesar de ser trazados de la Vía Augusta, a nadie se le pasaría por la cabeza declararlos BCIN”.
Dicho lo cual, sería una lástima, reconocen unos y otros, que los restos de muros y las zonas empedradas que jalonan este camino a su paso por del término municipal de Argentona no fuesen preservados como se merecen, aunque se trate de un camino del siglo XVIII.
JOSEP PLAYÀ MASET

Quan canviaven el nom a la plaça del poble

Passejo aquesta tarda de primavera pels camins de Sant Gregori i m'acosto on hi ha el veïnat vell, prop de l'església. Quatre cases, que abans era un indret de masies al pla que s'acollien al recinte sagrat el diumenge per saludar a Déu i parlar amb amics i coneguts. Un castell a la vora que han llimat, i semblen pedres d'ara mateix. Però n'hi ha una que m'ha cridat l'atenció, de pedra, una làpida encastada en una paret que diu "Plaza Real 1823". I m'ha agradat trobar-la perquè se de què va la història, i segur que és una peça tal vegada única d'un passat de sang.

Sant Gregori 1823

La guerra de les làpides comença amb la Constitució de Cádiz , quan ordenen que a totes les places centrals dels pobles d'Espanya n'hi ha de lluir una que digui "Plaza de la Constitución", per convertir-se en: "el símbolo de la libertad que con esplendor y magestad brillaba en los pueblos". I va ser una idea d'un barceloní: "La denominación de Plaza de la Constitución fue ideada por el diputado constituyente por Cataluña D. Antonio Capmany y Montpalau, por otra parte secretario de la Real Academia de la Historia, que el 11 de agosto de 1812 propuso que a partir de entonces las plazas mayores de todos los pueblos y ciudades de España cambiaran sus nombres y que la nueva denominación se expresase en una lápida. La propuesta fue aprobada pues se consideró que la iniciativa permitía comprometer a aquellas corporaciones municipales dubitativas con el ideario de la carta magna así como acercar la Constitución a la ciudadanía".


Barcelona 1812
Dit i fet. Solemnes actes varen seguir a les poblacions quan inauguraven un monument que no sabien que haurien de treure al cap de pocs mesos. Les coses de la política varen fer que quan Fernando VII torna a ser absolutista prohibís aquesta manifestació de sobirania nacional. Va ser l'any 1814 quan totes les làpides varen desaparèixer amb violència. A Cartagena: "fue vilipendiada, ultrajada, despreciada, rota a balazos y quemada por la fuerza armada".


Cádiz 1812
Passen els anys i arribem al 1820, una revolució i tornen els canvis a les parets: "En la plaza mayor de cada pueblo estaba colocada, con arreglo á un decreto de las cortes, una lapida ó tabla con la inscripción de Plaza de la Constitución. Los exaltados, que llamaban á este pedazo de mármol ó  de madera el símbolo de sus libertades, se reunían delante de el para entonar canciones patrióticas, y no dejaban de saludarle en todas sus algazaras". 

En la guerra civil que es va viure en aquest temps era un neguit de treure i posar: "La primera diligencia, que hacían los realistas, cuando entraban en un pueblo, era derribar la lapida, y a veces ponian en su lugar un crucifijo. En el mismo sitio donde estaba antes la lapida constitucional, hay ahora en casi todos los pueblos otra lapida con el lema de Plaza real, y los realistas suelen tener con esta las mismas atenciones que los exaltados tenían con la otra". Però a vegades un poble que havia fet el canvi de pedra passava un altre cop a mans dels contraris. A Cardedeu: "El 27 de marzo de 1823 se presentó una compañía de migueletes o voluntarios, cuyo comandante se ignora, y exigió 19 libras de multa por no haverse repuesto la lápida que los realistas havian derribado".


Higuera la Real (Badajoz) 1842

Però varen acabar guanyant els dolents amb un cop de mà de cent mil fills de mare francesa. I tornem a canviar: "La Junta provisional de Gobierno de España é Indias se halla instruida de que una de las primeras atenciones de los Gefes militares realistas, ha sido derrocar las lápidas llamadas Constitucionales, conforme han ido poniendo en libertad á los pueblos; pero como puede suceder que aun permanezca este monumento en algunos otros del pais libre, ha venido S. A. S. en resolver desaparezca de todos ellos y de los que en lo sucesivo vayan saliendo de la opresión de los anarquistas; y que en lugar de la inscripción de Plaza de la Constitución, se ponga la de Plaza Real". Vet aquí que a finals del 1823 tot torna a estar endreçat. I a Sant Gregori la inscripció encara continua al seu lloc, notable pervivència. Però la història continua.


Sevilla 1812
Resulta que el rei també es va morir i va ser l'any 1833. Guerra carlista dels que volen tornar al passat medieval però els liberals s'espavilen i volen fer-se notar. I tornem a canviar les pedres. És l'any 1835 quan floreixen places constitucionals arreu. Però com que hi ha alcalde que no té pressa el mes de novembre de 1841 s'ordena a tots els pobles: "se coloque una lápida en la plaza principal de todos los pueblos con la inscripción 'Plaza de la Constitución'". I aquí ho deixo, perquè de fet la cosa continua fins gairebé ara mateix.

Gràcies Déu que la pedra és un material bé de preu !

La verge de Lorita no vol ser francesa



Dalt els turons que estalvien a Llavaneres el fred del Montseny, vista generosa i costes plantades de vinya, el santuari de Lorita era una presència sòlida, un far que vigilava el Camí Real que de Mataró anava al Montnegre i donava aixopluc els vianants. D'antiga història, cal explicar algunes coses poc conegudes del temps de la guerra de la Independència.

Notem que l'any 1791 els regidors de Llavaneres decideixen que en Francesc Graupera i Farnés, "fadrí natural de est poble", exerceixi d'ermità de l'indret, encarregat de les coses que de seguida explicaré. I entre aquestes tenir cura d'aquell moment de l'any quan Lorita brillava, el dia de l'aplec: "que de temps immemorial es la tercera festa de Pasqua de Resurrecció", quan les autoritats religioses i civils i tot el poble feien el camí de muntanya cap el santuari.

Per contribuir a fer agradable la festa l'hostaler de Llavaneres tenia certes obligacions: "Que lo dia del aplech de nostra Señora de Loreto, situada en est terme, deurà dit arrendatari tenir al detràs de la capella tot lo dia, tant de pa blanch y vi bo quant sie necessari y vendrerne a tots los que ni demanian al preu que li señalarà lo Magnífic Ajuntament, y podrà també donar menjar y vendrer de las mateixas especias pertanyents al hostaler". 



Però va venir la guerra i tot es va trastocar. El dia 1 de març de l'any 1813 els regidors de Llavaneres convoquen al notari Josep Segarra perquè ha de donar fe d'un acord important. El document és de tant interès que el reprodueixo sencer:

"Convocat y reunit en la casa consistorial del present poble de Sant Andreu de Llevaneras lo dia primer del mes de mars del any de la nativitat del Senyor mil vuyt cents y tretse. Lo Magníficg Ajuntament compost dels indivíduos baix firmats, los reverents Feliciano Brunet y Narcís Germà preberes y ecònomos de la Parroquial Iglésia, y los señors obrers Joseph Segarra y Pere Torrens, per deliberar sobre la translació de la Verge de Loreto que se venera en una hermita erigida en lo present terme a altre lloch més segur y decent; atenent a que per rahó de las actuals ocurrèncias ha estat desemperada la dita hermita per son hermità Francisco Graupera, sens que se veguia ab ànimo de residirla durant las actuals circunstàncias; atenent també a que a motiu de ésser desemperada la dita hermita se troba tan més exposada la imatge de la Verge a ser ultrajada per las tropas enemigas en sas diversas correrias, no menos que las demés imatges allí veneradas; attenent finalment a que en lo actual estat de la hermita serveix més per lo abrich de lladres y saltajadors de camins, que no a la reunió dels faels y devots de la Verge y que per la dita circumstància va de cada dia en aument la destucció y ruhina del edifici y sos utils: Per tant unàniment han resolt trasladar ab solemne profesó los dia vint y cinch pròxim la dita imatge de la Verge ab tots sos útils transportables en la capella de Sant Sebastià situada en lo mateix terme a fi de tributarli en ella lo degut culto, nombrant a eix efecte tres administradors, a saber, un eclesiàstich y dos seculars: obligantse per una part lo Magní-fich Ajuntament a fer aperedar en lo entretant a costas del comú los portals del edifici o hermita desemparada, y los ecònomos obligantse per altre part a continuar lo culto a la Verge y demés funcions en la dita capella de Sant Sebastià, tot en la forma, modo y manera que se acostumaba fer en la hermita de Loreto: Prometent tots a una lo retornar ab solemne professó la dita imatge y demés útils en la pròpia hermita de Loreto y reposar las ditas cosas en son anterior estat luego que cecian las expressadas circumstàncias a coneguda del Magnífich Ajuntament. En testimoni de tot lo que, y perquè constian ditas cosas acordadas, jo notari infraescrit instat per los referits he format esta escriptura que firmo com a obrer ab los nomenats señors (que afirmo conèixer) de que fag fe com a notari.
Feliciano Brunet, prevere, ecònom. Narcís Germà i Bayer, prevere, ecònom. Joan Sala, batlle. Andreu Matas i Catà, regidor. Joan Mas Riera, regidor. Josep Cabot i Sordó, regidor. Miquel Graupera, regidor. Joan Vieta, síndic. Josep Segarra, obrer".




Sense ermità i amb el santuari buit caldrà esperar al final del conflicte. Seguirem una informació que explica què va passar,  i és que l'Ajuntament de Llavaneres es reuneix el dia 25 de febrer de 1815: "Atès que per efectes de la recien terminada guerra consequent a la invasió de las tropas francesas a quedat sens hermità la capella y santuari de Nostra Señora de Loreto o Lorita, en lo terme de esa parròquia erigit, y nullo y de ningun valor de voluntat els nomenats". Es fan gestions per trobar algú interessat en el càrrec i va ser en Francesc Graupera, que ja ho era però havia fugit per la por als soldats francesos. Ara és "novament nomenat hermità del indicat santuari", però no sabia escriure i signa el document d'acceptació una altre persona. 

Vet aquí les obligacions de l'esmentat càrrec: "Que totas las charitats que dit hermità com a tal acaptarà o recullirà fora de la dita hermita o santuari, així en eix terme com en qualsevols altres, consistent las tals charitats en espècies de menjar y de beurer y en moneda sien enterament del mateix hermità per sos aliments y manutenció. Però tot lo que acaptarà y recullirà de charitats y dàdivas dins de dita capella y hermita de qualsevols espècies sien, seran enterament per conservació y milloras del mencionat santuari a disposició dels señors nomenats o dels administardors y zeladors".

El dia de l'aplec: "deurà dit hermità eixir a rèbrer la professó que hi puja tots los anys des de la Iglésia Parroquial de est poble y acompañarla després de cantat lo ofici que acostuma celebrarse en dita capella. (...) Que deurà dit hermità assistir en totas las festas principals que se celebraran en dita Iglésia Parroquial y aportar la creu en totas las professons així com ho ha practicat essent hermità (...) Y que deurà dit hermità procurar la utilitat de dit santuari y contentar sos devots y concurrents y evitar tot lo perjudicial al mateix santuari, per tots medis regulars y que possibles li sien. Fer vida heremítica honesta y arreglada civil y christianament, y generalment fer tot quant li correspon y han fet y degut fer ses antecesors en la mateixa hermita".

Són conegudes algunes notícies posteriors. El mes de març de 1816 l’Ajuntament de Llavaneres demana permís al Bisbat per fer missa. El 1821 Francesc Colom compra la finca on hi havia l'ermita. El març de 1826 el bisbat prohibeix la missa i l'aplec, que no es tornaran a fer més, i el juliol de 1828 es trasllada el retaule i la imatge de la Verge a la parròquia de Llavaneres al costat de l’altar de Sant Joan. Finalment l'agost de 1828 l’Ajuntament de Llavaneres perd el plet que mantenia amb Francesc Colom per la titularitat de l'ermita. I aquí s'acaba la història de les ruïnes que podem visitar dalt les muntanyes.

Arxiu Comarcal del Maresme. Districte notarial de Mataró. Josep Segarra Ramis, any 1813,f.13 i ss., any 1815, f.73 i ss. Gaspar Bartrès i Ferran Manau. Recull històric de Sant Andreu de Llavaneres (Barcelona, 1986).

Algunes coses dels Llauder


A les vuit del matí del 3 de maig de l'any 1803, un dia amb núvols, i en territori del municipi d'Argentona tothom va veure caminar en pas solemne una comissió formada pel notari senyor Fins, "Don Vicente Frexas y Morgadas ciudadano honrado de Barcelona" i diversos testimonis. Anaven a buscar el cadàver d'una noia per dur-lo al cementiri, però no va ser tant fàcil. Situats: "en el torrente nombrado de la Font, y frente de la boca del camino nombrado lo camí fondo que media entre las tierras del Manso Llauder antes Sabater y las de Jayme Serra labrador de dicha parroquia y termino de Argentona en ocasion que el reverendo Vicario de la Parroquial Iglesia de San Julian de Argentona con los monacillos y la cruz alta estaban para entrar en dicho camino nombrado lo Cami Fondo para dirigirse a la casa del dicho manso Llauder antes Sabater propio del dicho Don Vicente Frexas y de Doña Maria Josepha Frexas, Vieta y Llauder su consorte en los nombres de usufructuario y propietaria para llevarse a dicha parroquial iglesia el cadaver de Theresa Grau donzella de la familia de los colonos de dicho manso. Y haviendose puesto en la boca de dicho camino Antonio Serra labrador hijo primogenito de dicho Jaime Serra en la positura de embarassar y con la fuerza resistir la entrada a dicho camino de la dicha procession en tanto que adelantandose a querer entrar en el Domingo Ros labrador del dicho lugar de Argentona (...) se opuso dicho Antonio Serra dandole un rempujon del que cayó en tierra el dicho Ros diciendole al propio tiempo el Serra que por allí no se passava". I ja ho tenim tot embolicat i el cadaver esperant.

Vet aquí una altre notícia de Llauders. Resulta que l'any 1799 hi ha una concordia entre les germanes Josefa, Victòria i Maria Llauder i Ardèvol i l'hisendat Pau Peramàs i Matas perquè aquest pagui sis mil lliures. Passen els anys i el tal no paga per aquest motiu d'acosten a cal notari a protestar el dia 19 de gener de l'any 1804.

Arxiu Comarcal del Maresme. Districte notarial de Mataró. Francesc Fins, any 1803, f.108. Francesc Poy, any 1804, f.21.

Viure del bosc, a Sant Fost de Capcentelles


El senyor don Mariano Torrents, pagès de Santa Maria de Martorelles, tenia un bosc a les muntanyes i volia fer-ne pessetes. Així que el va llogar per cinc anys i 175 lliures a Pau Tayà, un pagès de Sant Fost de Capcentelles. Es tracta d'una: "pessa de terra boscosa de lleña de tall ab sas hervas", situada al "paratge vulgarment dit lo collet de Sant Fost".

I deixen escrit i signat la mena de tractes obligats: "Primo que serà facultatiu al referit Pau Tayà de tallar dins lo termini de dits sinch anys tota la lleña que es en lo referit bosch y fer pasturar en ell sas hervas per lo bestiar que li acomode. Item que jo dit Torrents me reservo la facultat de poder fer pasturar en dui bosch las bacas de Francesch Girona durant los referits sinch anys. Item que sera facultatiu al referit Pau Tayà lo deliberar quedarse dos o tres brotadas mes de lleña del referit bosch luego despres de finits dits sinch anys y fer pasturar las hervas de aquell, pagant empero per cada brotada lo que resultia per quiscun any del present arrendament". I tot això va passar a cal notari el dia 25 de gener de l'any 1804.

Arxiu Comarcal del Maresme. Districte notarial de Mataró. Francesc Poy, any 1804, f.23.

Coses vuitcentistes d'hostals de la Marina, i la por als francesos


Doncs resulta que hi va haver raons al "Lugar de Alella" perquè obra un hostal i no podia ser, que el monopoli municipal ho prohibia. Això li varen explicar a Francesc Boquet i Fontanills, que no consta: "tenga titulo legitimo para poder tener casa meson en el vecindario de mar del termino de Alella". Aquest negoci era situat a tocar del Camí Real de Barcelona, i l'indret esmentat era format per quatre cases que ara corresponen al Masnou. Boquet havia llogat l'edifici a Isidre Sunyol per tal d'obrir hostal. I els regidors d'Alella enfadats, li manen: "sacar del balcon de la casa de dicho Boquet la tabla que dice Posada de Caballeros, si que tambien se abstenga dicho señor de tener meson en la marina del termino de Alella y de recoger pasageros y de vender cosa que corresponde al meson que tiene el comun de Alella por ser no solo en perjuhicio de los proprios del comun si que del Real Erario". Era el dia 2 de març de l'any 1802 i va haver de tancar la barraca.

I nou dies després hi ha un altre embolic en el mon dels hostals, ara a Premià de Mar. Resulta que un pagès adinerat, en Jaume Manent, era el propietari de l'hostal que hi havia al Camí Real i l'havia llogat a Diego Millàs, "messonero del meson de Premiá de Mar", però el volia enredar fent-li pagar més del que havien acordat en els pactes. I com que la víctima no hi està d'acord ho diu a la justícia, que avisa al tal Manent.

Més d'hostals, i ara el protagonista és Josep Botey: "hostaler de la ciutat de Mataró", que lloga per quatre anys a Francesc Roure, "també hostaler de esta ciutat ... aquella casa hostal ... carrer dit la carretera o camí Real nomenat lo Hostal nou ... devant la creu den Ramis", o siguí a la part de darrera de l'escola dels pares escolapis, on hi havia diversos locals que oferien aquest servei. Li deixa: "los arreus de cuyna, llits, matalasos, conchas, cobrillits", tot preparat per començar a rebre clients. I ha de cobrar 2.880 lliures.

Fins aquí tot normal, el que no és normal és l'any 1810, quan es signa. Perquè la ciutat vivia de mala manera la guerra dels invasors francesos. Dos anys abans havien assaltat Mataró a sang i foc i de tant en tant s'acostaven a robar i maltractar la gent. I aquests perills els pactes del lloguer els tenen presents: "Que en cas de invasio dels enemichs en esta ciutat, y de sa entrada resultás algun dany al dit hostal, mobles y traster entregats, lo arrendatari no sia responsable ni dega abonar ni pagar cosa alguna del detriment causian o pugan causar las invasions de dits enemichs". I també: "Que conservantse lo govern en esta ciutat y demes de la España, com se espera, y no variant per conseguent la constitució española, dega subcsistir en totas sas parts lo present arrendament; y en cas de alguna variació en dita constitució, y govern per altres nacions, lo que no se espera y Deu no ho permetría, en est fatal cas deuria variarse lo present arrendament en el tot o part conforme permetrían las sircunstancias del temps"

Arxiu Comarcal del Maresme. Districte notarial de Mataró. Francesc Poy, any 1802, ff.47,55. Nicolau Vergés, 1810 f.68.

Una fàbrica de naips a Mataró, fa dos segles


I ara ens hem de fixar amb en Josep Anton Tor, "fabricant de cartas" de Mataró, i el seu fill Joaquim Tor i Cosp, que era estudiant de nàutica en el moment d'aquesta història. I és que varen llogar per un termini de tres anys, o sigui del 1803 al 1806, a Joan Baptista Brunet, també "fabricant de cartas" de Mataró, una casa d'un cos al carrer Nou, que és on tenien establerta la fàbrica del dit producte, per tal que continues la producció d'aquesta eina indispensable pel joc. Activitat molt mal vista, això de gastar-se els diners a l'atzar, i perseguida per l'autoritat civil i religiosa.

També li lloguen: "tots los patrons, moll·llos, prempsa y demes arreus o instruments concernents a la fabrica de cartas". I això pagant 300 lliures. Però amb la condició que: "la referida fabrica de cartas dega correr baix lo nom de mi dit Joseph Anton Tor, cuydant jo de fer posar las firmas als sisos de copes durant dit temps; pero sino acomodaba al referit arrendatari Joan Baptista Brunet que dita fabrica no corregues per mon compte tindra obligacio de posar son nom en lo As de oros y mudar lo carpete en quiscun dels jochs de cartas que extraura de dita casa fent veurer ab axó que anirà per son compte dita fabrica". Brunet l'any 1810, temps de guerra francesa, marxa a guanyar-se la vida a Caracas, i el 1815 havia tornat i feia de teixidor. Però la fàbrica del carrer Nou encara era activa, ara la portaven Francesc Oliveres i Pere Comes.

Notem que els Tor deuen 690 lliures a Salvador Casadevall, treginer de Vic: "li estan deven per lo valor de diferents partits de paper (...) per lo consumir de la mia fabrica de cartas". Deute de maig de 1801 i encara no havien pogut pagar les quantitats acordades, per la qual cosa fan diversos moviments a cal notari per fer-hi front.

Arxiu Comarcal del Maresme. Districte notarial de Mataró. Francesc Poy, any 1803, f.129 i ss.,f.150 i ss. Desideri Torras, any 1810, f.207